Dos dies a Grècia, un a Lesbos, una de les illes gregues on arriben les persones refugiades per mar des de Turquia. Encarem un nou dia sense deixar el nostre objectiu: la presa de contacte amb les persones i entitats que treballen a la zona i el recull d’informació directe del que està passant a Lesbos.
Abans d’arribar a l’illa vam aterrar a Atenes. Allà vam anar a la plaça Victòria, un punt de trobada entre les persones que estan en trànsit i han arribat a territori europeu a través d’alguna de les illes gregues. En aquest punt podem intercanviar les primeres experiències, nois de poc més de 20 anys d’Afganistan i de l’Iran ens expliquen el seu periple. Un viatge en una barca sobrecarregada que han de conduir ells mateixos, amb 60 persones més a bord, costa vora els mil euros per persona. Ara esperen arribar a la frontera amb Macedònia, els iranians saben que serà complicat passar-la però estan convençuts d’anar-hi, mentre, dormen a la mateixa plaça. Tres motxilles són tota la seva vida ara.
Anem a veure la casa ocupada i autogestionada “Notara”, no gaire lluny de la plaça. Aquest edifici públic va ser ocupat el mes d’octubre per acollir les famílies que arriben a la ciutat per evitar que els infants dormin al carrer. Allà els donen roba neta i menjar que cuina l’organització ”Nosotros”; els atenen mèdicament i els assessoren a nivell legal. La casa s’organitza amb assemblees que decideixen el dia a dia i on les persones que s’han hagut de quedar a viure allà també hi participen. Tothom vol marxar cap al nord d’Europa però moltes tornen perquè no poden creuar la frontera amb Macedònia perquè no són ni sirians, ni afganesos ni iraquians; així doncs, intenten demanar asil a Grècia i començar a buscar feina allà. Hi veiem famílies, també, del Marroc. Els prop de 25 activistes gestionen el centre de manera voluntària i reben donacions de menjar, roba i altres materials.
Dissabte vam arribar a Lesbos. Estem instal·lats al nord de l’illa des d’on ens movem. Tot i la pluja, camí de Mytilene al nord hem estat testimonis del moviment de persones a l’illa. Hem passat prop del camp de Kara Tepe (només per a famílies sirianes) des d’on sortien persones que agafaven taxis o bé anaven a peu cap a la capital d’on surt el ferri camí d’Atenes. D’altres venien de més amunt, de Moria, el camp de registre on es queden les altres nacionalitats. Hem anat a Lighthouse Relief, un dels camps de rebuda arran de costa. Ens hi ha acompanyat una voluntària de Dirty Girls, una de les organitzacions sorgides de la societat civil que, preocupada per l’impacte medi ambiental de la roba que es llença, va decidir recollir tota la vestimenta mullada de les persones refugiades que es treuen un cop arriben a l’illa i la porten a una bugaderia industrial per a rental-la i reutilitzar-la. D’aquesta manera obtenen roba neta, de les talles corresponents i del gust de les persones. Així doncs, Lighthouse és un dels primers campaments instal·lats a la costa nord dedicat a la rebuda. Aquí els donen menjar, beguda calenta, els atenen mèdicament i els acompanyen durant les primeres hores a l’illa. Margo, una de les metgesses, ens explica que el que més tracten són les hipotèrmies i malalties més comunes. També arriba molta gent amb la sensació d’haver-se trencat els turmells, però en realitat tenen esquinços.
Vam acabar el dia a Mytilene. Allà s’estaven produïnt les declaracions dels tres bombers de Proem Aid de Sevilla i ens vam afegir a les diferents persones i entitats estaven a fora l’edifici donant-los suport. Finalment van sortir cap a mitjanit en llibertat amb fiança. També declaraven les persones de Team Humanity (danesos) i el patró d el’embarcació. Nosaltres ens solidaritzem amb la causa d’aquests activistes ja que el rescat mai no pot ser criminalitzat i menys quan la societat civil està fent tasques que són responsabilitat de les administracions .